EL BUIT

Una explicació del que ens envolta
(10.04.07)

Quan ens topem amb conceptes com el buit “el vacío” o amb el seu sinònim el no-res “la nada” se’ns fan estranys de comprendre per la seva pròpia contradicció, encara que en la vida diari fem servir expressions en aquesta línia: “això no es res”, “ets el que no hi ha”, etc… que contenen aquestes contradiccions.
Si ens fixem en un recipient (una ampolla, una olla o una galleda) haurem de convenir que la seva utilitat radica justament en el seu espai buit. La seva raó de ser es disposar d´aquest espai buit per a poder-lo omplir. I seguint amb aquest exemple ho constatem a tot arreu: Quan es construeix una casa, què és el que es fa realment? Doncs delimitar uns espais buits per a omplir-los, per a habitar-los. Quan volem escriure agafem un paper en blanc –buit-
Si no hi hagués espai buit entre les coses, com les podríem distingir? El que dóna sentit a tota la existència es el buit. Per a poder ser alguna cosa primer ha de no-ser. Sembla un jeroglífic això, no? Però si ens aturem a pensar-hi una mica veurem que la nostra concepció dual de les coses ens ho aclareix en part. Si hi ha claror es per que no hi ha foscor. Si hi ha saviesa és per que no hi ha ignorància…
Un altre aspecte que s´adiu amb el buit és el del silenci. I aquí tornem als interrogants. Se’ns diu que en el silenci trobem totes les respostes, vet aquí una altra contradicció aparent! Però, no és cert que si no callem no sentim el que un altre ens diu? Doncs altra cop hem de reconèixer que abans de l´existència i ha d´haver la inexistència amb la qual cosa arribem al punt central del tema.
Quan es parla de que tot ha sorgit del no-res i s´han creat tota mena d´especies i elements però que tot tendeix a reunificar-se altre cop, a refondre´s amb el TOT, sentim com una esgarrifança imprecisa però ben evident. I es que, malgrat els tòpics de que tots som una sola cosa, com les gotes d´aigua que es dissolen en el tot del mar, no ens hi sabem veure, no ens hi acabem d´avenir.
Com pot sorgir del no-res alguna cosa? Del silenci, una paraula? De la quietud, una acció? De l´espai buit, la matèria?… El buit és la força més gran de la creació. Veiem la potencia del buit en les coses quotidianes: En un embalatge en el que se li ha practicat el buit, l´envoltori apreta incontenible la mercaderia. A una persona a la que se li faci el buit se la presiona de la forma més cruel. En una bombeta, el fet d´haver-hi creat el buit possibilita la presencia de la llum…
La quietud, el silenci, són estats equiparables al del buit i el no-res. La vida és plena de dicotomies –contradiccions- que ho mantenen tot equilibrat. Com més ens endinsem en aquests coneixements més manifest es fa el gran misteri de la vida. Només ens es permès d´endevinar-ne les potencialitats i servir-nos d´elles.
El buit interior -alleugerir-nos de tot el que no ens serveix- ens obre a la totalitat de possibilitats. Podem accedir a qualsevol cosa que se’ns acudeixi. Com més ens buidem més capaços som d´absorbir coses noves. Com més lleugers anem d´equipatge més lluny podem arribar.
Si volem agafar coses noves hem de deixar anar primer les velles que duem a sobre. Hem de fer lloc, hem de crear espai, ens hem de buidar… I encara més, una vegada ens haguem buidat a fons, no ens cal ficar-hi res a dins, per que en el buit, en el no-res, ho tenim tot, ho som tot.
Que com es fa això de “buidar-se”? Doncs decidint prescindir de tot allò en el que fins ara havíem refiat. Decidint desprendre´ns de prejudicis i influències externes. I, per damunt de tot, confiant en que entrem en l´espai més segur del nostre ésser on hi tenim totes les respostes i tot el suport que necessitem. Si ens atrevim a experimentar-ho en tindrem la mostra irrefutable: Ens sentirem plens de benestar i de pau i no necessitarem altra cosa.