LA DEVOCIÓ

Com contactar l´Absolut
(18.09.07)

Es compatible la confiança amb un mateix i la pregària?Hi ha contradicció en creure que tots som Deu o, si més no, que el nostre esperit és una part de Deu i posar-se a demanar quelcom a Deu?
Em sembla que hi ha un espai on hi encaixa aquesta aparent dicotomia.Nosaltres som éssers duals, com tot el que està manifestat. Estem dotats d´uns mitjans esplèndids però finits que no ens serveixen per a abastar l´infinit. Per això ens cal tenir els peus a la terra per a poder aconseguir el cel.
Com concebir-nos com a part d´aquest infinit?Com fer-ho per a comunicar amb l´absolut al qual pertanyem?Quants cops, en situacions apurades, no hem exclamat “ajuda´m Deu meu”? Saber-se humilment allà on ets sense perdre però l´esma de mirar més enllà…
En pregar, la sensació d´acolliment superior et fa sentir bé. Malgrat que nosaltres en formem part, no tenim altra forma de relacionar-nos amb l´absolut. Ens cal demanar i agrair des de la nostra aparent feblesa, així es crea el vincle entre el físic que coneixem i el metafísic que només intuïm.
Creure que som éssers infinits no ens lliura de la nostra aparença finita. Si ens mantenim en connexió conscient amb el No Manifestat, llavors valorem, estimem i respectem profundament allò manifestat. Per això es fa palesa la necessitat d´aquesta comunicació reverencial.
El misteri que s´albira al darrera de totes les descobertes a la vida és l´estímul que ens empeny a fer aquest camí. Si podem aturar-nos davant la infinitud de cada situació en humil acceptació de que no sabem, la infinitud fluirà cap a les nostres ments i ens dirà què fer en cada moment.
Som criatures de la llum. De la llum venim i a la llum tornarem; a cada pas, rodejant-nos, està la llum del nostre ésser infinit. Mentrestant, però, ens cal una xarxa que ens protegeixi en les nostres "caigudes" i per això, des del nostre ésser sensible ens hem de relacionar amb Deu com una cosa "diferent" de nosaltres mateixos.